camí de sirga

EPÍLEG

2008-06-01T13:35:00.000-07:00

Parpelles closes
morts els personatges
s'acaba l'obra.

Més que novel.la
és història vera,
gestes viscudes.

El Segre i l'Ebre
en ses entranyes guarden
del passat saba.

Mequinensa ara
recull la saviesa
sotjant les aigües.

Honor al poble
que el passat valora
per treuren força.

ETERI

2008-05-14T06:31:00.000-07:00

Amb la mirada buida, perduda enllà dels finestrals on els rogencs dels troncs parpellajaven entre els verds de les plantes enfiladisses.

Les puputs picotejant entre l'herbei.

Els esquirols furgant la terra.

I el temps absent del pensament.

L'ànima se li assadollava del tot i del no res.

MEQUINENSA EN EL RECORD

2008-04-30T02:16:00.000-07:00

L'intercanvi d'activitats entorn de la novel.la de Jesús Moncada, Camí de Sirga, m'ha permès descobrir un poble que, més enllà de la severitat externa dels seus carrers geomètris amb cases uniformades, acull una gent amable, oberta al món i a la cultura.

Gràcies a tots els que van fer possible aquest intercanvi.

La terra,tan acollidora com la seva gent, també ens va obsequiar amb plaents flaires i variats colors.

HAIKÚ

2008-04-20T10:04:00.001-07:00

Jorn estalzint-se

els geranis despinta

els estels suren

FUSIÓ

2008-04-16T03:52:00.000-07:00

Aquella veu interna tenia raó quan li insinuava, dia rera dia, que seria millor oblidar aquell pensament, però s’adonava que no podia tirar-hi quatre palades de terra per oblidar-ho. No tenia remei, semblava que la seva ment no podia parar de donar voltes als aconteixements que sovint la disgustaven.

Prou que n’hauria pogut aprendre…, amb les experiències que al llarg de la seva vida havia anat assentant puntualment en el llibre major de la seva memòria, però no hi havia res a fer, sempre topava amb la mateixa pedra, era el seu caràcter. En les seves reflexions, es deia que tot s’ho prenia massa a pit i que esperava que els altres li reconeguessin el seu esforç. Per això quan algú li fallava s’enfonsava.

Era en aquests moments de desànim, quan la veu interna es feia present per recordar-li que quelcom de la seva forma d’actuar no funcionava.

Aquell dia es va trobar de cop i volta sumida de nou en el desànim. Cavil·losa va fer-se conscient que el malestar que sentia era resultat de la topada que havia tingut amb la seva mare, perquè no li havia valorat l’esforç que havia fet en preparar-li aquell dinar especial. Allò la va ensorrar per tota la setmana. Es repetia, ara i adés, que el millor era no esforzar-se per res, així no tindria cap més desengany.

I, vés per on! Un senzill artícle de psicologia del diari li va tornar la calma, semblava que l’autor l’hagués escrit per a ella. Llegint va comprendre que el més important era valorar-se a si mateixa i passar dels judicis dels altres.

Aclariment

2008-04-12T07:46:00.001-07:00

Encara que suposo que només jo sé que el meu bloc ha patit una petita mutilació, d'aquest fet us en vull explicar la raó: No us podeu imaginar quina va ser la meva sorpresa el dia que buscant dades sobre el Front del Segre, hi vaig trobar el conjunt de fotografies que jo havia penjat en el bloc, del meu curt recorregut per terres del Front del Segre i de la Batalla de l'Ebre, aprofitant l'anada d'intercanvi cultural a Mequiensa. Em va semblar el súmmum de la vanalitat que hi sortis una entrada que no aportava res de res a un tema tan important. Les màquines incapaces de valorar els continguts es van fixar en el titol grandiloqüent que jo hi vaig posar. Aquest treball, que hi era però que ara no hi és, li puc agrair el haver après a penjar fotografies al bloc, que segons les explicacions de l'Oriol, cal fer-ho d'una en una, cosa que també em va semblar el súmmum de la incompetència de les màquines.

CONTRADICCIÓ

2008-04-02T13:39:00.001-07:00

La visió dels estralls que el pas del temps havia deixat en les seves formes, em revifava el record que en guardava de la seva evolució. Ara, en la plenitud de la seva vida, amb la silueta desmanagada, les fuelles envellides agrupades entorn de les tiges negroses plenes de nusos arrugats, em provocava un sentiment de rebuig. No s’assemblava gens a l’imatge que jo recordava del seu creixement.
Immersa en aquets pensaments vaig arribar molt lluny: néixer, créixer i reproduir-se, etapes que tot ésser viu vol assolir, ella les havia completat amb escreix. Just era que jo, malgrat el seu estat actual, li respectes la vida i en tingués cura, ja que havia gaudit de la bellesa que em va oferir en els seus millors moments.

PENSAMENT

2008-03-06T08:19:00.001-08:00

Si la simbiosi Ebre,Neptú i Nelson hagués esdevingut autèntica..., si en el seu cicle vital els milions de gotes que formaven el cabal de l'Ebre tornessin a fer al camí de Mequinensa..., potser el Nelson, el 1939, quan baixava riu avall a buscar el Neptú, amb el seu desig d'humanitzar les aigües, hauria pogut sentir els planys de les llàgrimes vessades pels soldats a la batalla de l' Ebre.

DE LA FINESTRA ESTAN

2008-02-21T01:23:00.000-08:00

Què li hauria pogut evocar al senyor Jaume de Torres aquell marc de finestra obert a la desolació? Recordaria algun dels obrers que havien treballat a la ferreria, o sols pensaria en la ruïna que per ell suposava la destrucció que contemplava?

Les finestres ens desperten diferents sensacions segons d'on les mirem. Hi ha finestres que ens criden a tafanejar, com les angleses amb les habituals exposicions de figures i gerrets. Altres inciten a la contemplació amb els seus ampits plens de flors. Altres ens desvetllen els records...

Jo, d'una finestra vista des de fora, en guardo una imatge a l'abast de tothom. Només cal esperar que floreixin les glicines i anar a Sarrià a la plaça Dels Romeus de Sant Medir. En aquesta plaça hi ha una glicina arrelada al peu d'una petita finestra, que s'enfila amb els seus raïms liles per la façana d'una casa. Davant d'aquesta glicina hi he passat estones intentant captar amb la càmera fotogràfica la bellesa que contemplaven els meus ulls. Asseguda davant de la casa, veient entrar i sortir els veïns, els convertia en còmplices de la bellesa que aquella façana guardava, però alguns els vaig etiquetar de poc delicats, perquè deixaven la moto a la vorera arran de la soca de la glicina.

La imatge que guardo de dins a fora no la vaig poder captar en fotografia, ja que aleshores la màquina de fotografiar ni la coneixia.

Quan bufava el vent la vella finestra de les golfes sempre bategava. A tancar-la només hi pujaven els grans, perquè l'oncle deia que aquella finestra era perillosa per la canalla. Aquell dia quan es va desfermar la ventada, els grans estaven tots a mercat, a casa només hi havia la canalla i l'àvia. L'àvia es passava el dia a la sala asseguda en una cadira perquè estava impossibilitada. Els batecs de la finestra no paraven i l'àvia es va començar a posar nerviosa. Transgredint l'ordre de l'oncle em va enviar a tancar la finestra. A peu de finestra el paisatge que el vent fustigava oferia als meus ulls una imatge fascinant. Els sembrats de la quintana onejaven enfurits.

Les branques dels arbres eren crineres desbocades a la mercè del vent. Vaig aconseguir tancar la finestra, just en el moment que la meva retina arxivava aquella instantània que mai més he oblidat.

TANKA

2008-02-21T01:16:00.001-08:00

Terres de l'Ebre

de clarors contrastades,

seques i dures

a l'altiplà desèrtic,

subtils a prop de l'aigua.

VELLES FOTOGRAFIES

2008-02-07T01:51:00.000-08:00

El dia que se'n va anar per sempre, va ser el dia que la vaig començar a conèixer. Els records li afloraven com una lletania, semblava que visques en el món dels records. Jo aleshores la sentia, però no l'escoltava, anava a la meva, el que m'explicava em relliscava.

En tornar del cementiri, ens vam reunir els més íntims a casa i cadascú va comentar les anècdotes que coneixia de la seva vida. LLavors, jo vaig començar a lligar el trencaclosques de tot el que ella explicava.

Tristos, però serens, aquella trobada familiar va durar una bona estona. No recordo qui va ser, que va portar l'album de tapes blaves estripades, ple de fotografies. Objectes, persones, animals, cases, paisatges..., en fotografies tan menudes i descolorides, que era molt difícil poder veure el que uns i altres hi veien i explicaven. Aquell àlbum jo l'havia vist altres vegades, però passava per alt moltes fotografies, només mirava les de la meva època. Aquell dia, unificant relats i fotografies, semblava que les mirava amb uns altres ulls.

De sobte, com qui esfulla una margarida, l'àlbum va quedar desfet, i les fotografies repartides entre tota la família. Per sort, en el vell àlbum va quedar-hi la fotografia de la casa de pagès on ella havia viscut de petita, origen de molts dels seus interminables records.

Era una casa emblanquinada amb teulada a dues aigües, al costat d'una gran era amb dos plàtans gegants. Aquella casa, reproduïda en una fotografia groguenca, la vaig mirar moltes vegades i no vaig parar fins que la vaig anar a veure. El cor em va fer un bot d'emoció i les cames em tremolaven, quan els amos em van deixar entrar. Vaig poder recórrer els llocs on havien ocorregut molts dels fets que ella tantes vegades explicava.

En el trajecte de tornada, vaig sentir la nostàlgia de la seva companyia, m'haurira agradat poder compartir amb ella molts dels interrogants que aquella visita m'havia despertat. Vivències, que ara ja només eren secrets que ella s'havia emportat per sempre. Em vaig penedir de no haver-la escoltada amb més atenció, sobretot, perquè ara m'adonava que, moltes de les activitats que aleshores em robaven el temps, eren del tot banals.

El DELTA

2008-01-31T04:07:00.000-08:00

Aigües de l'Ebre

veuen les llums primeres

tumultuoses.

Enriqueixen la terra,

al mar retornen lentes.

Esplendors d'un crepuscle de foc.

2008-01-28T01:26:00.000-08:00

Jorn estalzint-se

2008-01-27T12:39:00.000-08:00

2008-01-16T07:43:00.000-08:00

La savina que hauria volgut conèixer
(Juníperus thurífera )

Si les guies turístiques haguessin estat més explicites, la nostra excursió a Chirivel (Almeria) per veure una “Sabina Albar” mil·lenària, ens hauria regalat el plaer de poder-la admirar. Si els indicadors sobre el terreny haguessin estat més ben posats, hauríem encertat en els encreuaments dels camins. Si pel camí haguéssim trobat algun pagès o masia, hauríem pogut preguntar si anàvem ben encaminats. Si la llarga caminada no ens hagués fet defallir, hauríem tingut forces per a continuar buscant-la. Si el sol no hagués
donat pas al crepuscle, no ens hauríem vist obligats a abandonar el nostre desig, hauríem pogut descansar sota la seva capçada fresca i acollidora, tal com diuen, per aquelles terres, que ho fan els ramats.

EL FIL DELS RECORDS

2008-01-08T13:23:00.000-08:00

El fil al què al·ludia aquell pensament, que a vegades la feia retornar a la seva adolescèndia, estava nuat en una recomanació que un dia li va fer la seva mestra.
Sovint, la mestra a la classe feia una pregunta que ella recordava molt bé: -Quin treball us agradaria fer quan sigueu grans? Les alumnes contestaven sincerament.
-Jo voldria ser traductora.
-Doncs, jo voldria ser pintora.
-Jo, voldria ser infermera.
-Jo dependenta.
Així fins a vint-i-cinc respostes, que la mestra retenia a la seva ment, a fi d'oferir una frase encoratjadora a cadascuna davant la dura tasca d'estudiar.
-Laura, per ser traductora cal estudiar idiomes.
-Noelia per ser dependenta...
No va encaixar gaire bé la recomanació que la mestra li va fer. Li va semblar que la mestra no sabia ben bé que dir. Allò li va doldre molt, perquè ella volia ser dependente de una botiga de "TOT A CENT", no perquè era una feina fàcil que no demanava cap mena de preparació especial, sinó perquè en aquelles botigues s'ho passava molt bé, quan hi anava amb la mare, remenant tot el que hi havia.
Després, de gran, d'aquell desig se'n va oblidar i professionalment va seguir per un camí molt diferent del que havia manifestat aquell dia a la classe. Ah!, però del sentiment que en el seu interior va despertar la resposta despectiva de la mestra se'n va recordar tota la vida. I..., sense ser-ne massa conscient, perquè mai va voler-s'ho confessar, potser va ser el rau-rau interior que li va despertar aquella resposta, el què la va estimular a lluitar per arribar fins a on havia arribat.
I va ser aquest fil personal al què va fer al·lusió, en començar la seva conferència davant d'un col·lectiu de docents de diversos països, per recordar-los l'important paper que tenien davant dels seus alumnes.

Mequinensa

2007-12-14T00:47:00.000-08:00

Camí de Sirga. Segona part (capítol l)

2007-12-12T13:38:00.000-08:00

En el primer capítol de la segona part de Camí de Sirga, en Jesús Moncada fa servir l'estratègia dels objectes per explicar-nos una colla de fets històrics. Jo en aquesta breu narració utilitzo el portal per explicar una vivència de la meva infància.

Quan l'any 2003 vaig traspassar el portal del carrer Sant Pere Més Baix Nº7, vaig reviure un període de la meva vida que quasi havia oblidat.
Un matí d'estiu de l'any 1943 vaig arribar fins aquest mateix portal, però aleshores no el vaig traspassar, perquè la mare em va fer quedar al llindar, mentre ella i la meva germana entraven cap a dintre. Prou sabia la mare que a mi no em volien a "campamentos" perquè era massa petita, però ella va intentar parlar amb una "jefa" de "Falange"perquè m'acceptessin.
Em recordo en el llindar d'aquell immens portal amb un farcell a la mà esperant a la mare. Quan va tornar, ens vam quedar fins que va sortir la meva germana en formació cap a Vallvidrera, per dir-li adéu.
La mare i jo vam tornar a casa molt desanimades. Jo ho vaig sentir perquè em feia molta il·lusió anar a "campamentos". I la mare, que treballava fent feines per les cases de sol a sol i ens tenia que deixar soles a casa tot el dia, ho va sentir perquè era l'única oportunitat que tenia d'oferir-nos unes petites vacances.
Els quinze dies que vaig passar sola a casa no se'm van pas fer massa llargs, sobre tot, perquè vaig poder gaudir de la ració de pa de la meva germana. Aquella ració la vaig assaborir amb delit i conscient del favor que em feia la mare deixant-la tota per mi.

Haikú (capítol Vl)

2007-11-28T06:17:00.000-08:00

Volen gavines
damunt d'aigües passades,
remor de vida.