diumenge, 1 de juny del 2008

EPÍLEG

Parpelles closes
morts els personatges
s'acaba l'obra.

Més que novel.la
és història vera,
gestes viscudes.

El Segre i l'Ebre
en ses entranyes guarden
del passat saba.

Mequinensa ara
recull la saviesa
sotjant les aigües.

Honor al poble
que el passat valora
per treuren força.



dimecres, 14 de maig del 2008

ETERI

Amb la mirada buida, perduda enllà dels finestrals on els rogencs dels troncs parpellajaven entre els verds de les plantes enfiladisses.


Les puputs picotejant entre l'herbei.


Els esquirols furgant la terra.

I el temps absent del pensament.
L'ànima se li assadollava del tot i del no res.


dimecres, 30 d’abril del 2008

MEQUINENSA EN EL RECORD

L'intercanvi d'activitats entorn de la novel.la de Jesús Moncada, Camí de Sirga, m'ha permès descobrir un poble que, més enllà de la severitat externa dels seus carrers geomètris amb cases uniformades, acull una gent amable, oberta al món i a la cultura.




Gràcies a tots els que van fer possible aquest intercanvi.







La terra,tan acollidora com la seva gent, també ens va obsequiar amb plaents flaires i variats colors.








diumenge, 20 d’abril del 2008

HAIKÚ







Jorn estalzint-se

els geranis despinta

els estels suren







dimecres, 16 d’abril del 2008

FUSIÓ



Aquella veu interna tenia raó quan li insinuava, dia rera dia, que seria millor oblidar aquell pensament, però s’adonava que no podia tirar-hi quatre palades de terra per oblidar-ho. No tenia remei, semblava que la seva ment no podia parar de donar voltes als aconteixements que sovint la disgustaven.

Prou que n’hauria pogut aprendre…, amb les experiències que al llarg de la seva vida havia anat assentant puntualment en el llibre major de la seva memòria, però no hi havia res a fer, sempre topava amb la mateixa pedra, era el seu caràcter. En les seves reflexions, es deia que tot s’ho prenia massa a pit i que esperava que els altres li reconeguessin el seu esforç. Per això quan algú li fallava s’enfonsava.

Era en aquests moments de desànim, quan la veu interna es feia present per recordar-li que quelcom de la seva forma d’actuar no funcionava.

Aquell dia es va trobar de cop i volta sumida de nou en el desànim. Cavil·losa va fer-se conscient que el malestar que sentia era resultat de la topada que havia tingut amb la seva mare, perquè no li havia valorat l’esforç que havia fet en preparar-li aquell dinar especial. Allò la va ensorrar per tota la setmana. Es repetia, ara i adés, que el millor era no esforzar-se per res, així no tindria cap més desengany.

I, vés per on! Un senzill artícle de psicologia del diari li va tornar la calma, semblava que l’autor l’hagués escrit per a ella. Llegint va comprendre que el més important era valorar-se a si mateixa i passar dels judicis dels altres.

dissabte, 12 d’abril del 2008

Aclariment


Encara que suposo que només jo sé que el meu bloc ha patit una petita mutilació, d'aquest fet us en vull explicar la raó: No us podeu imaginar quina va ser la meva sorpresa el dia que buscant dades sobre el Front del Segre, hi vaig trobar el conjunt de fotografies que jo havia penjat en el bloc, del meu curt recorregut per terres del Front del Segre i de la Batalla de l'Ebre, aprofitant l'anada d'intercanvi cultural a Mequiensa. Em va semblar el súmmum de la vanalitat que hi sortis una entrada que no aportava res de res a un tema tan important. Les màquines incapaces de valorar els continguts es van fixar en el titol grandiloqüent que jo hi vaig posar. Aquest treball, que hi era però que ara no hi és, li puc agrair el haver après a penjar fotografies al bloc, que segons les explicacions de l'Oriol, cal fer-ho d'una en una, cosa que també em va semblar el súmmum de la incompetència de les màquines.

dimecres, 2 d’abril del 2008

CONTRADICCIÓ





La visió dels estralls que el pas del temps havia deixat en les seves formes, em revifava el record que en guardava de la seva evolució. Ara, en la plenitud de la seva vida, amb la silueta desmanagada, les fuelles envellides agrupades entorn de les tiges negroses plenes de nusos arrugats, em provocava un sentiment de rebuig. No s’assemblava gens a l’imatge que jo recordava del seu creixement.
Immersa en aquets pensaments vaig arribar molt lluny: néixer, créixer i reproduir-se, etapes que tot ésser viu vol assolir, ella les havia completat amb escreix. Just era que jo, malgrat el seu estat actual, li respectes la vida i en tingués cura, ja que havia gaudit de la bellesa que em va oferir en els seus millors moments.