dijous, 21 de febrer de 2008

DE LA FINESTRA ESTAN



Què li hauria pogut evocar al senyor Jaume de Torres aquell marc de finestra obert a la desolació? Recordaria algun dels obrers que havien treballat a la ferreria, o sols pensaria en la ruïna que per ell suposava la destrucció que contemplava?
Les finestres ens desperten diferents sensacions segons d'on les mirem. Hi ha finestres que ens criden a tafanejar, com les angleses amb les habituals exposicions de figures i gerrets. Altres inciten a la contemplació amb els seus ampits plens de flors. Altres ens desvetllen els records...
Jo, d'una finestra vista des de fora, en guardo una imatge a l'abast de tothom. Només cal esperar que floreixin les glicines i anar a Sarrià a la plaça Dels Romeus de Sant Medir. En aquesta plaça hi ha una glicina arrelada al peu d'una petita finestra, que s'enfila amb els seus raïms liles per la façana d'una casa. Davant d'aquesta glicina hi he passat estones intentant captar amb la càmera fotogràfica la bellesa que contemplaven els meus ulls. Asseguda davant de la casa, veient entrar i sortir els veïns, els convertia en còmplices de la bellesa que aquella façana guardava, però alguns els vaig etiquetar de poc delicats, perquè deixaven la moto a la vorera arran de la soca de la glicina.
La imatge que guardo de dins a fora no la vaig poder captar en fotografia, ja que aleshores la màquina de fotografiar ni la coneixia.
Quan bufava el vent la vella finestra de les golfes sempre bategava. A tancar-la només hi pujaven els grans, perquè l'oncle deia que aquella finestra era perillosa per la canalla. Aquell dia quan es va desfermar la ventada, els grans estaven tots a mercat, a casa només hi havia la canalla i l'àvia. L'àvia es passava el dia a la sala asseguda en una cadira perquè estava impossibilitada. Els batecs de la finestra no paraven i l'àvia es va començar a posar nerviosa. Transgredint l'ordre de l'oncle em va enviar a tancar la finestra. A peu de finestra el paisatge que el vent fustigava oferia als meus ulls una imatge fascinant. Els sembrats de la quintana onejaven enfurits.
Les branques dels arbres eren crineres desbocades a la mercè del vent. Vaig aconseguir tancar la finestra, just en el moment que la meva retina arxivava aquella instantània que mai més he oblidat.

TANKA




Terres de l'Ebre
de clarors contrastades,
seques i dures
a l'altiplà desèrtic,
subtils a prop de l'aigua.

dijous, 7 de febrer de 2008

VELLES FOTOGRAFIES

El dia que se'n va anar per sempre, va ser el dia que la vaig començar a conèixer. Els records li afloraven com una lletania, semblava que visques en el món dels records. Jo aleshores la sentia, però no l'escoltava, anava a la meva, el que m'explicava em relliscava.
En tornar del cementiri, ens vam reunir els més íntims a casa i cadascú va comentar les anècdotes que coneixia de la seva vida. LLavors, jo vaig començar a lligar el trencaclosques de tot el que ella explicava.
Tristos, però serens, aquella trobada familiar va durar una bona estona. No recordo qui va ser, que va portar l'album de tapes blaves estripades, ple de fotografies. Objectes, persones, animals, cases, paisatges..., en fotografies tan menudes i descolorides, que era molt difícil poder veure el que uns i altres hi veien i explicaven. Aquell àlbum jo l'havia vist altres vegades, però passava per alt moltes fotografies, només mirava les de la meva època. Aquell dia, unificant relats i fotografies, semblava que les mirava amb uns altres ulls.
De sobte, com qui esfulla una margarida, l'àlbum va quedar desfet, i les fotografies repartides entre tota la família. Per sort, en el vell àlbum va quedar-hi la fotografia de la casa de pagès on ella havia viscut de petita, origen de molts dels seus interminables records.
Era una casa emblanquinada amb teulada a dues aigües, al costat d'una gran era amb dos plàtans gegants. Aquella casa, reproduïda en una fotografia groguenca, la vaig mirar moltes vegades i no vaig parar fins que la vaig anar a veure. El cor em va fer un bot d'emoció i les cames em tremolaven, quan els amos em van deixar entrar. Vaig poder recórrer els llocs on havien ocorregut molts dels fets que ella tantes vegades explicava.
En el trajecte de tornada, vaig sentir la nostàlgia de la seva companyia, m'haurira agradat poder compartir amb ella molts dels interrogants que aquella visita m'havia despertat. Vivències, que ara ja només eren secrets que ella s'havia emportat per sempre. Em vaig penedir de no haver-la escoltada amb més atenció, sobretot, perquè ara m'adonava que, moltes de les activitats que aleshores em robaven el temps, eren del tot banals.