TANKA

Terres de l'Ebre

de clarors contrastades,

seques i dures

a l'altiplà desèrtic,

subtils a prop de l'aigua.

VELLES FOTOGRAFIES

El dia que se'n va anar per sempre, va ser el dia que la vaig començar a conèixer. Els records li afloraven com una lletania, semblava que visques en el món dels records. Jo aleshores la sentia, però no l'escoltava, anava a la meva, el que m'explicava em relliscava.

En tornar del cementiri, ens vam reunir els més íntims a casa i cadascú va comentar les anècdotes que coneixia de la seva vida. LLavors, jo vaig començar a lligar el trencaclosques de tot el que ella explicava.

Tristos, però serens, aquella trobada familiar va durar una bona estona. No recordo qui va ser, que va portar l'album de tapes blaves estripades, ple de fotografies. Objectes, persones, animals, cases, paisatges..., en fotografies tan menudes i descolorides, que era molt difícil poder veure el que uns i altres hi veien i explicaven. Aquell àlbum jo l'havia vist altres vegades, però passava per alt moltes fotografies, només mirava les de la meva època. Aquell dia, unificant relats i fotografies, semblava que les mirava amb uns altres ulls.

De sobte, com qui esfulla una margarida, l'àlbum va quedar desfet, i les fotografies repartides entre tota la família. Per sort, en el vell àlbum va quedar-hi la fotografia de la casa de pagès on ella havia viscut de petita, origen de molts dels seus interminables records.

Era una casa emblanquinada amb teulada a dues aigües, al costat d'una gran era amb dos plàtans gegants. Aquella casa, reproduïda en una fotografia groguenca, la vaig mirar moltes vegades i no vaig parar fins que la vaig anar a veure. El cor em va fer un bot d'emoció i les cames em tremolaven, quan els amos em van deixar entrar. Vaig poder recórrer els llocs on havien ocorregut molts dels fets que ella tantes vegades explicava.

En el trajecte de tornada, vaig sentir la nostàlgia de la seva companyia, m'haurira agradat poder compartir amb ella molts dels interrogants que aquella visita m'havia despertat. Vivències, que ara ja només eren secrets que ella s'havia emportat per sempre. Em vaig penedir de no haver-la escoltada amb més atenció, sobretot, perquè ara m'adonava que, moltes de les activitats que aleshores em robaven el temps, eren del tot banals.

El DELTA

Aigües de l'Ebre

veuen les llums primeres

tumultuoses.

Enriqueixen la terra,

al mar retornen lentes.

Esplendors d'un crepuscle de foc.

Jorn estalzint-se

La savina que hauria volgut conèixer
(Juníperus thurífera )


Si les guies turístiques haguessin estat més explicites, la nostra excursió a Chirivel (Almeria) per veure una “Sabina Albar” mil·lenària, ens hauria regalat el plaer de poder-la admirar. Si els indicadors sobre el terreny haguessin estat més ben posats, hauríem encertat en els encreuaments dels camins. Si pel camí haguéssim trobat algun pagès o masia, hauríem pogut preguntar si anàvem ben encaminats. Si la llarga caminada no ens hagués fet defallir, hauríem tingut forces per a continuar buscant-la. Si el sol no hagués
donat pas al crepuscle, no ens hauríem vist obligats a abandonar el nostre desig, hauríem pogut descansar sota la seva capçada fresca i acollidora, tal com diuen, per aquelles terres, que ho fan els ramats.

EL FIL DELS RECORDS

El fil al què al·ludia aquell pensament, que a vegades la feia retornar a la seva adolescèndia, estava nuat en una recomanació que un dia li va fer la seva mestra.
Sovint, la mestra a la classe feia una pregunta que ella recordava molt bé: -Quin treball us agradaria fer quan sigueu grans? Les alumnes contestaven sincerament.
-Jo voldria ser traductora.
-Doncs, jo voldria ser pintora.
-Jo, voldria ser infermera.
-Jo dependenta.
Així fins a vint-i-cinc respostes, que la mestra retenia a la seva ment, a fi d'oferir una frase encoratjadora a cadascuna davant la dura tasca d'estudiar.
-Laura, per ser traductora cal estudiar idiomes.
-Noelia per ser dependenta...
No va encaixar gaire bé la recomanació que la mestra li va fer. Li va semblar que la mestra no sabia ben bé que dir. Allò li va doldre molt, perquè ella volia ser dependente de una botiga de "TOT A CENT", no perquè era una feina fàcil que no demanava cap mena de preparació especial, sinó perquè en aquelles botigues s'ho passava molt bé, quan hi anava amb la mare, remenant tot el que hi havia.
Després, de gran, d'aquell desig se'n va oblidar i professionalment va seguir per un camí molt diferent del que havia manifestat aquell dia a la classe. Ah!, però del sentiment que en el seu interior va despertar la resposta despectiva de la mestra se'n va recordar tota la vida. I..., sense ser-ne massa conscient, perquè mai va voler-s'ho confessar, potser va ser el rau-rau interior que li va despertar aquella resposta, el què la va estimular a lluitar per arribar fins a on havia arribat.
I va ser aquest fil personal al què va fer al·lusió, en començar la seva conferència davant d'un col·lectiu de docents de diversos països, per recordar-los l'important paper que tenien davant dels seus alumnes.