Aquella veu interna tenia raó quan li insinuava, dia rera dia, que seria millor oblidar aquell pensament, però s’adonava que no podia tirar-hi quatre palades de terra per oblidar-ho. No tenia remei, semblava que la seva ment no podia parar de donar voltes als aconteixements que sovint la disgustaven.
Prou que n’hauria pogut aprendre…, amb les experiències que al llarg de la seva vida havia anat assentant puntualment en el llibre major de la seva memòria, però no hi havia res a fer, sempre topava amb la mateixa pedra, era el seu caràcter. En les seves reflexions, es deia que tot s’ho prenia massa a pit i que esperava que els altres li reconeguessin el seu esforç. Per això quan algú li fallava s’enfonsava.
Era en aquests moments de desànim, quan la veu interna es feia present per recordar-li que quelcom de la seva forma d’actuar no funcionava.
Aquell dia es va trobar de cop i volta sumida de nou en el desànim. Cavil·losa va fer-se conscient que el malestar que sentia era resultat de la topada que havia tingut amb la seva mare, perquè no li havia valorat l’esforç que havia fet en preparar-li aquell dinar especial. Allò la va ensorrar per tota la setmana. Es repetia, ara i adés, que el millor era no esforzar-se per res, així no tindria cap més desengany.
I, vés per on! Un senzill artícle de psicologia del diari li va tornar la calma, semblava que l’autor l’hagués escrit per a ella. Llegint va comprendre que el més important era valorar-se a si mateixa i passar dels judicis dels altres.
els geranis despinta
