La visió dels estralls que el pas del temps havia deixat en les seves formes, em revifava el record que en guardava de la seva evolució. Ara, en la plenitud de la seva vida, amb la silueta desmanagada, les fuelles envellides agrupades entorn de les tiges negroses plenes de nusos arrugats, em provocava un sentiment de rebuig. No s’assemblava gens a l’imatge que jo recordava del seu creixement.
Immersa en aquets pensaments vaig arribar molt lluny: néixer, créixer i reproduir-se, etapes que tot ésser viu vol assolir, ella les havia completat amb escreix. Just era que jo, malgrat el seu estat actual, li respectes la vida i en tingués cura, ja que havia gaudit de la bellesa que em va oferir en els seus millors moments.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada